Així comença la cançó d’Al Tall “Romanç de cec”. Fa anys me la sabia de memòria quasibé tota i quan a l’institut vaig tindre un examen sobre la Guerra de Successió, no vaig haver d’estudiar. Vaig passar l’examen cantant en silenci, contestant les preguntes seguint el que deia la cançó:

“On va desembarcar Baptista Basset al País Valencià?”

Va ser a la tardor del 1705, que a Altea desembarca… Altea,

“què va prometre l’arxiduc Carles?”

… convencent a tots els llauradors que l’Arxiduc Carles ha promés suspendre tributs i gravàmens… suspendre tributs i gravàmens,

“A la Guerra de Successió sols va ser una lluita entre maulets i botiflers?”

… la corona dels regnes d’Espanya i els dos aspirants una guerra van a provocar, buscant aliances amb altres estats dos exèrcits preparen… no, tots dos bàndols van tindre ajut: França per un costat i per l’altre Àustria, Anglaterra…

Em va eixir brodat l’examen i ningú es va queixar de la xica que es va passar l’hora amb el cap ballant lleugerament al ritme de la cançó.

Amb el temps, d’aquelles classes d’història, de les cançons i quatre anècdotes més, em queda sols una visió reduïda, simplista, i potser romàntica del que va passar: dos reis, un d’ells capoll i francés, l’altre austríac i més liberal, uns aliats que no volien que la corona francesa controlés massa estats, el 25 d’abril del 1707 La Batalla d’Almansa, una guerra entre botiflers i maulets amb conseqüències catastròfiques quan l’austríac va decidir que ja no li interessava tant quedar-se, un canvi de posició en els aliats quan veieren que ara era el Carles qui anava a tenir massa estats… El Decret de Nova Planta i des d’aleshores fotuts… fi.

Més de 10 anys després d’aquelles classes, he llegit la primera part de la trilogia de l’Alfred Bosch sobre la Guerra de Successió: “1714: Set de Rei”. Una novel·la històrica que m’ha capgirat les idees. No, no és que ara pense que el Borbó no fos un capoll i les conseqüències del Decret de Nova Planta, terribles, però el que semblava un conte pla de xiquets amb un dolent que va guanyar i un heroi que va perdre, s’ha convertit en un muntatge tridimensional on, realment, els dos reis eren unes criatures igualment indesitjables, els aliats més que aliats van ser instigadors i els catalans fórem uns peons sense voluntat pròpia. Si ja era per plorar la versió dolça, la “vertadera”… doble snif…

És cert que el llibre, que m’ha agradat molt, per cert, i tinc pensat llegir la segona part en quant acabe amb “Day watch” (Guardians de dia) del Sergei Lukyanenko, se centra sobretot al que va passar a Catalunya, i la situació potser va ser diferent al País Valencià. Hauré de buscar alguna altra novel·la històrica que tracte l’època des de les terres del sud.

Siga com fos, però, trobe que la situació actual arreu els Països Catalans és la mateixa, independentment de què va passar aleshores: tenim un país on la nostra llengua mor per falta de gent que crega en ella, que la defense. I mor a mans dels que la temen, mostrant que són persones insegures, que creuen que per sobreviure cal ser únics. Una llàstima, xe…

Related post(s)

• Delateu els coneguts catalanistes (1)
• 89 anys en faries hui (1)
• feliç aniversari uelo (7)