Benvolgut uelo,

90 anys hui des de que vas nàixer… caram   Hui celebre el teu 90 aniversari amb un constipat de campionat. Jo que estava tan contenta de no haver-me posat malalta en quasibé dos anys!! ZoltarStark diu que és per culpa de l’estrés. Tinc molta faena darrerament. Com li vaig comentar a una molt benvolguda amiga fa uns mesos: treballe com una burra però gaudesc com una enana… seré un poni? He he he… jo no sé si serà que tinc calentura però encara em fa gràcia la frase a mi mateix. Tornant al treball un moment, estava pensant que t’hauria agradat rebre una postal meua de cada lloc on visite. És clar que a Mamela també… I ja posats, segur que reb hui un email de la meua germaneta dient-me quelcom com: “dona! per enviar postals, envia-li-les als teus germans a qui també els faria il·lusió!” I tot seguit ma mare dirà: “i  a mi! i a mi!” La veritat és que podria… però seria un esforç donat que els viatgets que faig últimament són curtíssims… Dit això als aeroports acostumen a vendre postals i segells… Res, que no tinc excusa… Serà aquesta la resolució “d’aniversari-uelo” d’enguany?

Al barri on visc a Brussel·les (ja veus, al maig faré dos anys a Brussel·les i encara no m’he cansat. És clar, que mai he estat més de 4 setmanes seguides ací ) cada mes reparteixen un full que fa el paper de diari parroquial/del barri. No t’agradaria saber el que realment pense d’ell, donat que vas passar de “republicà” de jove a catòlic “seriós” que no volia que els seus nets ateus s’apuntaren al teu pas (el de la Flagelació) i  que pensava que en realitat Franco era socialista (”socialiste” deies)… Mai vaig acabar d’entendre el teu raonament… El cas és que el diari aquest conté poesies i petites històries escrites per persones del barri i sempre em recorden a tu. És curiós com no canviem massa: el meu germà i jo acabem de publicar un article a una revista aragonesa i el primer que vam fer és enviar-lo a tota la família. I tu, cada cop que publicaves alguna cosa al diari de la Llar, ens feies una fotocòpia per tots els fills i nets.

El cas és que estem bé uelo. Alguns dels teus fills, nets i netes  han tingut algun entrebanc que un altre, però es pot dir que estem tots bé com sabràs. Tots t’enviem un petó ben fort pel teu aniversari, uelo.

Amb molta estima,

La teua néta, qui et troba a faltar cada dia.

Related post(s)

• 89 anys en faries hui (1)
• feliç aniversari uelo (7)

Qualsevol iniciativa o projecte per impulsar l’ús i/o coneixement del català té d’entrada la meua aprovació i normalment m’hi sume ràpidament.

Aquest cop, però, unes quantes coses m’han fet pensar-m’ho dues vegades. El col·lectiu Català Sempre, amb la seua campanya de “Petició d’adreces” m’ha semblat molt poc encertada. De fet, tan poc encertada, que no m’hi he pogut estar de criticar-la obertament. Els que em coneixen personalment saben que perquè jo critique alguna iniciativa catalana, ja pot haver-me tocat la moral.

La raó principal per la meua critica, apareix ja d’entrada al començament de l’email:

Petició d’adreces.

Feu atenció: no petició d’adherits, sinó d’adreces…

Us faig un extracte de l’email a continuació:

Petició d’adreces. Gener 2009

[...]

És per això que demanem la teva ajuda fent-nos arribar adreces de persones que podrien rebre la nostra informació. Tothom i cap i cal atraure, principalment, els indiferents i els joves.

En la captació de nous adherits, quedarà absolutament preservada la teva privacitat. [...]

A les adreces que ens faciliteu, ens hi dirigirem en aquests termes:

Benvinguda o benvingut a Català Sempre si ens voleu acompanyar.

Tenim la vostra adreça perquè algun dels nostres adherits ha considerat que us pot interessar conèixer l’objectiu del nostre col·lectiu.

Si obriu el fitxer que us adjuntem podreu entrar al nostre web i trobar més informació sobre l’origen i propòsit del nostre grup.

Us convidem a afegir-vos a la llista d’adherits i adherides i també a participar, si ho voleu, en el Grup de diàleg i debat.

Si no us interessa rebre la nostra informació, ens ho podeu comunicar responent aquest missatge.

Gràcies per l’atenció a la nostra invitació.

Cordialment vostres, Català Sempre

[...]

Quatre pegues que poden no ser res, però que m’han cridat l’atenció de forma molt negativa:

1. diuen que els dones l’adreça de gent que cregues que pot estar interessada i ells ja poden donar-se de baixa despres si volen…

“En la captació de nous adherits, quedarà absolutament preservada la teva privacitat.”

Té trellat, perquè si gent que em coneix, m’hi afegeix a iniciatives sense consultar-m’ho i/o dóna el meu email sense el meu consentiment, voldria saber qui són per dir-los 4 coses.

2. la gent dels emails que els hi dones, poden donar-se de baixa després si volen…

“Si no us interessa rebre la nostra informació, ens ho podeu comunicar responent aquest missatge.”

Per què he de perdre temps en donar-me de baixa d’un servei que no he demanat, sols perquè una altra persona ha pensat que jo hi hauria de ser? No, senyors, el que es fa es convidar a apuntar-se, no ficar dins la llista i després dir com desapuntar-se. El que esteu fent és crear una llista de gent a qui spamejar.

3. Des de quan per entrar a una web, es necessita un document i no una adreça web?

“Si obriu el fitxer que us adjuntem podreu entrar al nostre web…”

Sabeu que així és com funciona l’spam, no? sobretot quan es tenen virus als documents adjunts. Voleu que la gent us conega? Digueu: més informació a http://sempre.cat/ però mai com a document adjunt. I menys com a arxiu .doc!

4. La tercera crítica és menys seriosa, i fins i tot puc estar equivocada, però…

…però per quan he anat al vostre web, ja tenia els fums calfats. A la plana web posa:

per causar baixa enviar correu a la matixa adreça amb la paraula “baixa”

enviar correu??? hauria de ser

“envieu un correu”
o
“cal enviar un correu”… no?

Senyors i senyores de Català Sempre,

teniu una bona iniciativa, i estaria interessada en apuntar-m’hi. No ho faré, però, fins que no canvieu la forma que teniu de “reclutar” gent.

Si fos mal pensada, diria que no sou un grup català, sinó un d’espanyol demanant la gent que “delate” amics/coneguts que siguen catalanistes…

Related post(s)

• 89 anys en faries hui (1)
• feliç aniversari uelo (7)
• Va ser a la tardor del 1705… (4)

feliç aniversari. Com vas? Què has estat fent aquest darrer any? Que no ens ho contaries? Au, va, passa’t pels meus somnis i xarrem… Isabel Allende diria que podries visitar-nos en “persona” també. Si ho fas, fes-ho amb cura perquè per moltes ganes que tinga de veure’t de nou, si et trobara un dia al mig del menjador no crec que pugués reprimir un petit crit… o parell de paraulotes… i ja saps com de poc m’agrada a mi dir paraulotes…

La nit del dimarts al dimecres, vaig somniar amb la uela. Com bé sabràs, des que vas faltar, la uela ha millorat prou: torna a menjar, sobretot caixes i caixes de bombons de xocolata, i també parla i pregunta de nou. Diria que no t’ho prengueres personalment, però què vaig a dir-te de la vostra relació que no sàpies tu millor que jo. Al somni, però, la millora de la uela anava molt més enllà del que cap dels vostres fills ni néts es creuria mai. Al somni, et deia, anava a acompanyar a la uela al llit i de camí em deia “espera, que no em trobe molt bé, millor em quede ací llegint” Llegint?? La darrera vegada que li vaig veure llegir fou al 93, quan va mirar per damunt un diari on eixia mon pare. Tot i que als somnis moltes vegades acceptem com a naturals coses que desperts no acceptaríem mai, aquest fet de la uela llegint va sobrepassar la meua credulitat (més que si la dóna hagués volat, fixa’t tu!). Així doncs no vaig poder evitar exclamar “estàs llegint un llibre?” I la uela, “sí, vaig anar a una xarrada sobre … [no recorde la temàtica]… i vaig voler aprendre més del tema, i aquest llibre em va semblar adient i molt interessant“… Vaig despertar amb els ulls com a plats d’incredulitat.

Moltes vegades m’he preguntat què farà la uela quan està sola. Dubte que veja la tel·levisió, perquè sobre l’aparell sempre ha hagut una planta amb una fulla que queia sobre la pantalla i que els néts havíem d’apartar per poder veure alguna cosa. Ràdio no recorde veure’n cap. Llibres, com he dit, ni en somnis… bé ara en somnis sí, curiosament. Netejar? Potser, però tot el dia? Igual seu a la saleta pensant en tot i no-res i de tant en tant s’alça per agafar un altre bombó de xocolata, el qual gaudeix deixant que es disolga lentament mentre torna lentament al seu balancí.

La cosa és que no sabrem mai què fa, com en el cas del gat de Shrödinger aquell, perquè el moment que algú és a la casa amb ella, ja no podem saber què fa quan és sola.

Igual podria preguntar-li-ho. Però… No sé si ho saps, però un cop, fa ja molts anys, li vaig preguntar com us havíeu conegut. Entre rialles neguitoses i comentaris tipus, “xe, quina pregunta” o “bé, entonces…” (sí, “entonses”) em va contar la història… Uelo, no vaig entendre res! Recorde quedar-me mirant-me-la i mentre somreia pensar “eeeh… què? però com pot ser que no haja entés res de res???” Va estar prou curiós, si bé poc il·lustratiu.

Au, marxe al llit uelo. Espere que hages tingut un bon dia. Que sàpies que els teus néts et recordem sovint (vas veure com l’any passat es van passar quasibé tots per ací?).

Amb molta estima,

La teua néta, qui et troba a faltar cada dia.

Related post(s)

• feliç aniversari uelo (7)
• Delateu els coneguts catalanistes (1)
• 90 anys! Wow! (3)
• Va ser a la tardor del 1705… (4)

Així comença la cançó d’Al Tall “Romanç de cec”. Fa anys me la sabia de memòria quasibé tota i quan a l’institut vaig tindre un examen sobre la Guerra de Successió, no vaig haver d’estudiar. Vaig passar l’examen cantant en silenci, contestant les preguntes seguint el que deia la cançó:

“On va desembarcar Baptista Basset al País Valencià?”

Va ser a la tardor del 1705, que a Altea desembarca… Altea,

“què va prometre l’arxiduc Carles?”

… convencent a tots els llauradors que l’Arxiduc Carles ha promés suspendre tributs i gravàmens… suspendre tributs i gravàmens,

“A la Guerra de Successió sols va ser una lluita entre maulets i botiflers?”

… la corona dels regnes d’Espanya i els dos aspirants una guerra van a provocar, buscant aliances amb altres estats dos exèrcits preparen… no, tots dos bàndols van tindre ajut: França per un costat i per l’altre Àustria, Anglaterra…

Em va eixir brodat l’examen i ningú es va queixar de la xica que es va passar l’hora amb el cap ballant lleugerament al ritme de la cançó.

Amb el temps, d’aquelles classes d’història, de les cançons i quatre anècdotes més, em queda sols una visió reduïda, simplista, i potser romàntica del que va passar: dos reis, un d’ells capoll i francés, l’altre austríac i més liberal, uns aliats que no volien que la corona francesa controlés massa estats, el 25 d’abril del 1707 La Batalla d’Almansa, una guerra entre botiflers i maulets amb conseqüències catastròfiques quan l’austríac va decidir que ja no li interessava tant quedar-se, un canvi de posició en els aliats quan veieren que ara era el Carles qui anava a tenir massa estats… El Decret de Nova Planta i des d’aleshores fotuts… fi.

Més de 10 anys després d’aquelles classes, he llegit la primera part de la trilogia de l’Alfred Bosch sobre la Guerra de Successió: “1714: Set de Rei”. Una novel·la històrica que m’ha capgirat les idees. No, no és que ara pense que el Borbó no fos un capoll i les conseqüències del Decret de Nova Planta, terribles, però el que semblava un conte pla de xiquets amb un dolent que va guanyar i un heroi que va perdre, s’ha convertit en un muntatge tridimensional on, realment, els dos reis eren unes criatures igualment indesitjables, els aliats més que aliats van ser instigadors i els catalans fórem uns peons sense voluntat pròpia. Si ja era per plorar la versió dolça, la “vertadera”… doble snif…

És cert que el llibre, que m’ha agradat molt, per cert, i tinc pensat llegir la segona part en quant acabe amb “Day watch” (Guardians de dia) del Sergei Lukyanenko, se centra sobretot al que va passar a Catalunya, i la situació potser va ser diferent al País Valencià. Hauré de buscar alguna altra novel·la històrica que tracte l’època des de les terres del sud.

Siga com fos, però, trobe que la situació actual arreu els Països Catalans és la mateixa, independentment de què va passar aleshores: tenim un país on la nostra llengua mor per falta de gent que crega en ella, que la defense. I mor a mans dels que la temen, mostrant que són persones insegures, que creuen que per sobreviure cal ser únics. Una llàstima, xe…

Related post(s)

• Delateu els coneguts catalanistes (1)
• 89 anys en faries hui (1)
• feliç aniversari uelo (7)

primer de tot, feliç aniversari. Hui fa 88 anys que vas nàixer. Al desembre se’m va passar el teu segon aniversari, eixe que ningú s’escapa de tindre tampoc. Quan dies després me’n vaig adonar, em va saber greu, però tranquil, sols uns minuts, després vaig recordar el que em vas dir quan va faltar el teu germà

xe, no, quan em passe a mi, res de plors, vull que conteu un acudit i rigueu

És clar, que a tu sempre el que més t’ha sabut greu és fer-nos mal. Tu no volies faltar perquè no patirem. I bé que aconseguires evitar-ho un bon nombre de vegades. Semblaves un gat. És clar, que per gats, la teua dona… però deixarem eixa història que no ve al cas.

Estic utilitzant el teu aniversari com a avinentesa per començar la vessant en català d’olivetalks. Sí, les xarrades de l’oliva. I és que fa un parell de dies em vaig adonar que hauries gaudit com un xiquet tindre un blog. Un lloc on escriure i contar les teues històries. Potser els darrers anys t’hauria costat veure bé el teclat, però tot i així, crec que t’hauries fet bé al sistema.

Com sembla que on ets no teniu teclat, he pensat en escriure eixes històries per tu. Bé, ho faré si no em costa totes les pestanyes dels meus ulls, que cada volta que me’ls asseque, me’n duc unes quantes…

Són quatre les històries que més recorde teues. Vaig a reproduir-les seguint l’ordre cronològic en què mes les vas contar, a mesura que jo em feia major.

A la balconada del vostre apartament a la Platja de Gandia, relaxat a una de les butaques de vímet i amb els néts asseguts al terra al voltant, començaves

Un cop, estàvem una colla d’amics prop d’un hort de melons d’Alger, quan vam decidir botar la tanca i menjar-ne uns quants. Això no estava ben fet, però feia tanta calor com hui i teníem molta set. Aleshores, vam obrir uns quants melons i just quan teníem les boques plenes, va arribar l’amo…

“I què vau fer?!” cridàvem els néts en tensió (tot i que ja havíem sentit la història moltes vegades i sabíem el que anava a passar…

Aleshores, un amic va començar a riure i a tothom se li va pegar….

I aleshores, començaves a riure, primer una mica fals “he he he…”, però a poc a poc, agafaves força i la rialla eixia natural i en pocs minuts ens tenies pel terra sense poder parar de riure amb tu.

La segona història que recorde sentir-te, ja era per més grans, doncs tenia de fons la Guerra Civil.

Una vegada, quan tornàvem uns companys i jo per una muntanya al nostre campament, després de fer una maniobra, ens vam trobar amb una rabosa pel camí. La nit era molt tancada i la rabosa se’ns va plantar al davant. L’animal feia tanta cara de gana com nosaltres, que no havíem menjat en moltes hores. Jo em trobava el més avançat del grup i els ulls de la rabosa es van fixar en els meus. Tots dos ens vam observar molt atentament, pensant alhora que per un dels dos, el camí acabava allà mateix. La rabosa es va llançar. A mig metre del meu cos, vaig aconseguir reaccionar i vaig estirar el braç. La rabosa, amb la seua boca oberta, es va tragar el meu braç sencer! Però aleshores, quan la meua mà va arribar al final de la rabosa, vaig agafar ben fortament la cua per dins… i vaig posar l’animal de l’inrevés.

Silenci… ens quedàvem tots callats. Wow, el nostre uelo li va pegar la volta a una rabosa… wow… Pots creure’t, uelo, que van passar molts i molts anys abans que la imatge de la rabosa amb els ossos fora i la pell dins, em sobtés com una cosa impossible? Encara tinc la imatge gravada d’aquella rabosa…

La tercera història era més personal i supose que per això no recorde massa detalls. Això i el fet que com era jo més major, malauradament, et feia menys cas. No saps quant em penedesc del meu desinterès d’aleshores. Sé que ho entens, l’adolescència i tal, però tot i això…

Mon germà i jo vam lluitar en costats oposats a la Guerra Civil.

Deies això i jo alçava les celles…

Veuràs, aleshores érem joves, i simplement ens vam allistar al grup que ens va forçar a fer-ho abans. Coses de la vida, a mon germà l’agafaren els blaus i a mi els rojos.

I… us veieu?

No ens vam veure de prop mai, afortunadament, però jo, des del meu campament dalt la muntanya, podia veure el campament dels nacionals. Allà, a prop de les ambulàncies, em semblava veure el meu germà. M’agradava veure’l allà, doncs em feia sentir-me més prop de casa, però alhora m’omplia d’angoixa doncs temia el moment que hi atacàrem…

La quarta és la història més completa i trista que recorde que em vas contar. Deies…

Al nostre campament teníem gent molt jove. Una nit, un soldadet es va fartar d’estar al front. Volia tornar a casa, amb la seua família. El jove va pensar que si es rendia als nacionals, podria tornar a casa. Així doncs, una nit, va eixir en busca del campament dels blaus. A la muntanya, la foscor, el cansament, els nervis, el van confondre i sense adonar-se, va fer un cercle i va acabar davant del campament roig de nou. “Arriba Espanya” va cridar el jove perquè el deixaren entrar… sense adonar-se’n de la seua errada. Afusellaren al jove al matí següent per traïdor. Tot i així, el jove encara va morir amb el puny en alt, al crit de “Visca la república”.

Sembla que va ser al 2001, es va publicar un llibre anomenat “Soldados de Salamina” de Javier Cercas. El llibre té com a argument uns fets esdevinguts cap a finals de la Guerra Civil. He de reconèixer que encara no l’he llegit. Al 2002 va eixir la pel·lícula basada en el llibre. Jo era aleshores a Dublín i no va ser fins després d’una visita de l’autor, Javier Cercas, a una llibreria de Dublín, on va anar a signar llibres i llegir un fragment de la seua novel·la traduïda a l’anglès, que vaig conèixer la seua existència. He de dir que l’autor va estar molt correcte quan li vaig presentar un llibre de Jane Austen perquè me’l signés, perquè no volia comprar-me el llibre en anglès, i era el que duia a la motxilla eixe dia. El cas és que quan finalment em vaig fer amb la pel·lícula en DVD, no vaig poder veure més de 20 minuts. No, no és que fóra dolenta. Les històries, les entrevistes, els homes que hi apareixien, em recordaven tant a tu… No vaig poder continuar.

Però ja sé, vols que somriga. Així doncs, per acabar, un regalet per tu.

Veritat que s’assembla a tu uelo?

La teua néta, qui et troba a faltar cada dia.

Related post(s)

• 89 anys en faries hui (1)
• Delateu els coneguts catalanistes (1)
• 90 anys! Wow! (3)
• Va ser a la tardor del 1705… (4)