olivetalks

Benvolgut uelo,

primer de tot, feliç aniversari. Hui fa 88 anys que vas nàixer. Al desembre se’m va passar el teu segon aniversari, eixe que ningú s’escapa de tindre tampoc. Quan dies després me’n vaig adonar, em va saber greu, però tranquil, sols uns minuts, després vaig recordar el que em vas dir quan va faltar el teu germà

xe, no, quan em passe a mi, res de plors, vull que conteu un acudit i rigueu

És clar, que a tu sempre el que més t’ha sabut greu és fer-nos mal. Tu no volies faltar perquè no patirem. I bé que aconseguires evitar-ho un bon nombre de vegades. Semblaves un gat. És clar, que per gats, la teua dona… però deixarem eixa història que no ve al cas.

Estic utilitzant el teu aniversari com a avinentesa per començar la vessant en català d’olivetalks. Sí, les xarrades de l’oliva. I és que fa un parell de dies em vaig adonar que hauries gaudit com un xiquet tindre un blog. Un lloc on escriure i contar les teues històries. Potser els darrers anys t’hauria costat veure bé el teclat, però tot i així, crec que t’hauries fet bé al sistema.

Com sembla que on ets no teniu teclat, he pensat en escriure eixes històries per tu. Bé, ho faré si no em costa totes les pestanyes dels meus ulls, que cada volta que me’ls asseque, me’n duc unes quantes…

Són quatre les històries que més recorde teues. Vaig a reproduir-les seguint l’ordre cronològic en què mes les vas contar, a mesura que jo em feia major.

A la balconada del vostre apartament a la Platja de Gandia, relaxat a una de les butaques de vímet i amb els néts asseguts al terra al voltant, començaves

Un cop, estàvem una colla d’amics prop d’un hort de melons d’Alger, quan vam decidir botar la tanca i menjar-ne uns quants. Això no estava ben fet, però feia tanta calor com hui i teníem molta set. Aleshores, vam obrir uns quants melons i just quan teníem les boques plenes, va arribar l’amo…

“I què vau fer?!” cridàvem els néts en tensió (tot i que ja havíem sentit la història moltes vegades i sabíem el que anava a passar…

Aleshores, un amic va començar a riure i a tothom se li va pegar….

I aleshores, començaves a riure, primer una mica fals “he he he…”, però a poc a poc, agafaves força i la rialla eixia natural i en pocs minuts ens tenies pel terra sense poder parar de riure amb tu.

La segona història que recorde sentir-te, ja era per més grans, doncs tenia de fons la Guerra Civil.

Una vegada, quan tornàvem uns companys i jo per una muntanya al nostre campament, després de fer una maniobra, ens vam trobar amb una rabosa pel camí. La nit era molt tancada i la rabosa se’ns va plantar al davant. L’animal feia tanta cara de gana com nosaltres, que no havíem menjat en moltes hores. Jo em trobava el més avançat del grup i els ulls de la rabosa es van fixar en els meus. Tots dos ens vam observar molt atentament, pensant alhora que per un dels dos, el camí acabava allà mateix. La rabosa es va llançar. A mig metre del meu cos, vaig aconseguir reaccionar i vaig estirar el braç. La rabosa, amb la seua boca oberta, es va tragar el meu braç sencer! Però aleshores, quan la meua mà va arribar al final de la rabosa, vaig agafar ben fortament la cua per dins… i vaig posar l’animal de l’inrevés.

Silenci… ens quedàvem tots callats. Wow, el nostre uelo li va pegar la volta a una rabosa… wow… Pots creure’t, uelo, que van passar molts i molts anys abans que la imatge de la rabosa amb els ossos fora i la pell dins, em sobtés com una cosa impossible? Encara tinc la imatge gravada d’aquella rabosa…

La tercera història era més personal i supose que per això no recorde massa detalls. Això i el fet que com era jo més major, malauradament, et feia menys cas. No saps quant em penedesc del meu desinterès d’aleshores. Sé que ho entens, l’adolescència i tal, però tot i això…

Mon germà i jo vam lluitar en costats oposats a la Guerra Civil.

Deies això i jo alçava les celles…

Veuràs, aleshores érem joves, i simplement ens vam allistar al grup que ens va forçar a fer-ho abans. Coses de la vida, a mon germà l’agafaren els blaus i a mi els rojos.

I… us veieu?

No ens vam veure de prop mai, afortunadament, però jo, des del meu campament dalt la muntanya, podia veure el campament dels nacionals. Allà, a prop de les ambulàncies, em semblava veure el meu germà. M’agradava veure’l allà, doncs em feia sentir-me més prop de casa, però alhora m’omplia d’angoixa doncs temia el moment que hi atacàrem…

La quarta és la història més completa i trista que recorde que em vas contar. Deies…

Al nostre campament teníem gent molt jove. Una nit, un soldadet es va fartar d’estar al front. Volia tornar a casa, amb la seua família. El jove va pensar que si es rendia als nacionals, podria tornar a casa. Així doncs, una nit, va eixir en busca del campament dels blaus. A la muntanya, la foscor, el cansament, els nervis, el van confondre i sense adonar-se, va fer un cercle i va acabar davant del campament roig de nou. “Arriba Espanya” va cridar el jove perquè el deixaren entrar… sense adonar-se’n de la seua errada. Afusellaren al jove al matí següent per traïdor. Tot i així, el jove encara va morir amb el puny en alt, al crit de “Visca la república”.

Sembla que va ser al 2001, es va publicar un llibre anomenat “Soldados de Salamina” de Javier Cercas. El llibre té com a argument uns fets esdevinguts cap a finals de la Guerra Civil. He de reconèixer que encara no l’he llegit. Al 2002 va eixir la pel·lícula basada en el llibre. Jo era aleshores a Dublín i no va ser fins després d’una visita de l’autor, Javier Cercas, a una llibreria de Dublín, on va anar a signar llibres i llegir un fragment de la seua novel·la traduïda a l’anglès, que vaig conèixer la seua existència. He de dir que l’autor va estar molt correcte quan li vaig presentar un llibre de Jane Austen perquè me’l signés, perquè no volia comprar-me el llibre en anglès, i era el que duia a la motxilla eixe dia. El cas és que quan finalment em vaig fer amb la pel·lícula en DVD, no vaig poder veure més de 20 minuts. No, no és que fóra dolenta. Les històries, les entrevistes, els homes que hi apareixien, em recordaven tant a tu… No vaig poder continuar.

Però ja sé, vols que somriga. Així doncs, per acabar, un regalet per tu.

Veritat que s’assembla a tu uelo?

La teua néta, qui et troba a faltar cada dia.